Search
Close this search box.

Seijun Suzuki

El 2023 es va celebrar el centenari d’un dels directors de cinema més innovadors i influents de la cinematografia japonesa: Seijun Suzuki! Atrevit i personal, és un dels grans noms del cinema de sèrie B nipó i, a més de director, també va ser actor ocasional.

Seijun Suzuki (鈴木 清順), el nom real del qual és Seitaro Suzuki (鈴木 清太郎), va néixer el 24 de maig de 1923 a Tòquio. Als 20 anys va ser reclutat per l’exèrcit per a servir a la guerra fins al 1946, quan va poder tornar a Hirosaki, Aomori, a completar uns estudis que havia deixat a mitges. Més tard, va entrar al departament de cinema de l’Acadèmia Kamakura i, l’octubre de 1948, va aconseguir la seva primera feina com a assistent de direcció a l’estudi Ofuna de la companyia Shochiku.

Anys després, Suzuki va començar a treballar per la productora Nikkatsu, al principi també com a assistent de direcció, fins que va fer el seu debut com a director el 1956 amb Victory Is Mine, una història d’amor i gàngsters dirigida a un públic juvenil. Malgrat que la seva trajectòria a Nikkatsu es veuria marcada per un seguit d’altercats amb la presidència de l’empresa, aquí és on va produir gran part de la seva filmografia.

La seva tercera pel·lícula, Satan’s Town (1956), va ser la seva primera peça de cinema yakuza i la que va vincular el seu nom al gènere per sempre. D’altra banda, el 1958 va firmar per primera vegada amb el pseudònim Seijun Suzuki una de les seves obres, Underworld Beauty. Durant la dècada dels seixanta, el director va establir un ritme de producció d’entre tres i sis llargmetratges per any i es va dedicar a experimentar amb tècniques narratives, visuals i de direcció que s’allunyaven del convencional, mentre buscava el seu propi estil. El resultat d’aquests experiments van ser algunes de les seves obres més emblemàtiques, com Youth of the Beast (1963), The Bastard (1963) i Tokyo Drifter (1966). Moltes d’aquestes continuaven amb la temàtica yakuza i van estar protagonitzades per Joe Shishido.

Malauradament, aquest període també va iniciar els conflictes amb el president de Nikkatsu, que pressionava constantment el director perquè es deixés d’excentricismes i incorporés una narració senzilla i clara que s’ajustés a l’estil de les produccions habituals de l’empresa. Després de dirigir 40 pel·lícules per a Nikkatsu, la disputa va culminar amb l’estrena de Branded to Kill (1967), que li va costar el comiat i gairebé la ruïna a Seijun Suzuki. La pel·lícula es va considerar massa radical i provocativa per a l’època… Però com bé sabem, va acabar sent una de les seves produccions més conegudes i icòniques, considerada una obra mestra d’avantguarda per la crítica.

La controvèrsia va limitar molt l’activitat de Suzuki durant la dècada posterior, però va tornar a la càrrega el 1977 amb A Tale of Sorrow and Sadness, tot i que a partir d’aleshores, les seves estrenes serien molt més espaiades en el temps. En aquesta etapa com a cineasta independent, va dirigir altres llargmetratges exitosos com Zigeunerweisen (1980), Yumeji (1991) i Pistol Opera (2001), la seqüela del seu cèlebre Branded to Kill. Als anys 90, la fama de Seijun Suzuki es va disparar quan van ressorgir al panorama internacional alguns dels seus èxits passats i, en gran part, gràcies a l’impuls d’internet. Això el va portar a assolir estatus com a director de culte i a esdevenir un referent per a altres directors de renom mundial com Wong Kar-wai, Takeshi Kitano, Quentin Tarantino i Jim Jarmsush.

Suzuki és conegut pel seu estil visual únic i avantguardista, que sovint desafiava les convencions del cinema japonès de l’època. Va ser un mestre de l’experimentació, l’humor irreverent i destacava pel seu sentit de l’entreteniment per sobre de la lògica. Al llarg de la seva carrera va dirigir més de 50 pel·lícules, moltes de les quals són considerades obres mestres del cinema de sèrie B japonès.

En resum, Seijun Suzuki va ser un director visionari que va desafiar les convencions del cinema japonès i va crear una obra innovadora i atemporal, i el seu impacte a la cultura pop internacional és indiscutible.