Hanami, la floració dels cirerers
Una de les tradicions més populars de la societat japonesa és el hanami (花見, 花 = flor 見 = mirar), és a dir, contemplar la bellesa de les flors, especialment els cirerers en flor. És una tradició preciosa que ens fascina, però saps com va arribar a ser part de la cultura nacional del Japó?
Es creu que els orígens del hanami es troben al segle VIII, al període Nara (710-794), concretament en la celebració del Momo no Sekku (桃の節句; festival del préssec) el 3 de març. En aquesta festivitat s’escrivien poemes a la vora d’un rierol mentre es contemplaven les flors. Però aquestes celebracions, importades de la Xina, només se celebraven als jardins de la cort i la noblesa. A més, encara no es contemplaven els cirerers, sinó l’albercoc japonès o el presseguer.
No va ser fins l’era Heian (794-1185) que es va començar a popularitzar entre la població la contemplació dels cirerers a la primavera. A diferència dels arbres que abans hem esmentat, procedents de la Xina, els cirerers es trobaven arreu del Japó i, a més, els seus pètals eren molt semblants. Les dues varietats principals de cirerer que es contemplaven eren la yamazakura (ヤマザクラ), a les regions central i occidental, i l’edohigan (エドヒガン), que amb prou feines creix a les muntanyes. No obstant això, en estendre’s per tot el país, les festes ja no es feien per força a la vora d’un rierol.
Més endavant, en el període Edo (1603-1868), a les grans ciutats es van habilitar zones per poder contemplar les flors, es van plantar centenars de cirerers yamazakura i es va permetre participar a les classes populars. Va ser en aquell moment quan es va començar a estendre el costum de reunir-se en grup per beure sake, beguda alcohòlica feta d’arròs fermentat coneguda al Japó com a nihonshu (日本酒), i menjar sota les flors. Així doncs, el hanami, tal com el coneixem avui dia, seria la barreja de les celebracions de la noblesa de contemplar les flors i els pícnics de les classes populars.
Al Japó hi ha més varietats de cirerer que les que hem comentat. Tanmateix, la yamazakura i l’edohigan són de les primeres a anunciar l’arribada de la primavera. Per exemple, la yamazakura, a la muntanya, floreix abans que altres arbres, per això destaca tant el seu color. A més, en el període Edo, va créixer molt la cultura de la jardineria, propiciant que es cultivés una gran varietat de plantes. Els cirerers no van ser una excepció i van sorgir varietats molt populars avui dia: fugenzo (フゲンゾウ), ukon (ウコン), someiyoshino (ソメイヨシノ), etc. A partir de l’era Meiji (1868-1912), quan el Japó es va modernitzar, es van plantar cirerers per tot el país: a parcs, escoles, carrers… Una de les varietats que es va utilitzar més va ser la de someiyoshino. L’objectiu d’aquesta acció era aprofitar l’amplitud d’aquests llocs per omplir-los de verdor.
Aquesta tradició té lloc entre finals de març i finals d’abril. Això no obstant, depèn de la regió, ja que a Hokkaidō els cirerers floreixen a principis de maig. Per tant, recomanem consultar quin dia en concret comença el floriment dels cirerers a cada regió perquè cada any difereix. En definitiva, encara que sigui una de les tradicions més populars de la cultura japonesa, les flors dels cirerers cauen poc temps després d’haver florit, durant tan sols una setmana. D’aquí que un dels atractius del hanami sigui apreciar la bellesa de l’efímera vida d’aquestes flors, recordant-nos al concepte japonès wabisabi.
