Sukeban: les bandes femenines rebels del Japó de postguerra
Les sukeban (スケバン) van ser bandes femenines juvenils japoneses que van sorgir en els anys cinquanta i seixanta com a forma de rebel·lia enfront de la delinqüència masculina dominant i al sistema patriarcal de l’època. Personatges com la Marinera Júpiter, de Sailor Moon; la Gogo Yubari, de Kill Bill; o l’Exèrcit Escarlata, de Shin Chan, beuen d’aquesta subcultura nascuda al Japó de postguerra, que va transformar l’uniforme escolar en un símbol de desafiament i resistència.
Origen i estètica de les sukeban
Entre els anys cinquanta i seixanta, en un context en el qual el Japó, derrotat per la guerra, estava marcat per la presència de tropes estatunidenques i la pobresa, les bandes masculines de delinqüents juvenils que imitaven als yakuza (ヤクザ) dominaven els patis escolars i els carrers. En aquestes bandes, les noies no tenien cabuda i, cansades d’aquesta exclusió, van decidir organitzar-se pel seu compte. El que va començar com a petits grups de companyes que fumaven d’amagat a l’escola es va transformar en grups estructurats, amb líders, jerarquies i normes pròpies, que amb el temps s’han convertit en un símbol de rebel·lia contra els rols de gènere establerts: les sukeban.
El tret més distintiu de les sukeban era la seva estètica. Van convertir l’uniforme escolar en una declaració totalment política: faldilles llargues (sota les quals amagaven ganivets, navalles i cadenes), brodats, insígnies i altres elements considerats masculins. Aquesta imatge era una autèntica provocació contra el model de «noia bona i obedient», amb faldilles curtes i una estètica, en general, infantil. L’uniforme modificat no sols les distingia, sinó que també servia per a rebutjar la sexualització de les estudiants i reivindicar una feminitat forta.
Encara que les sukeban eren conegudes per baralles, robatoris o actes vandàlics, la seva essència anava molt més enllà de la violència. En realitat, representaven un crit contra el sistema patriarcal i les limitacions que sofrien les dones al Japó de l’època. Les llargues capes de roba i la seva actitud agressiva eren una manera de dir que no volien ser reduïdes a objectes de desig, sinó respectades com a individus independents.
Les autoritats veien a les sukeban amb gran preocupació. Es va arribar a descriure-les com un «presagi de decadència social», i els mitjans de comunicació sovint les retrataven com una amenaça més que com un moviment cultural. Amb el temps, la seva imatge va ser corrompuda i reinterpretada des d’una òptica masculina, convertint-les en mites.
Representació al cinema i al manga
A mesura que creixien en número, les sukeban també es van convertir en un fenomen mediàtic. La indústria cultural va aprofitar la seva imatge i va donar lloc al gènere cinematogràfic de la pinky violence, ple d’escenes de lluita, erotisme i noies rebels. Les grans productores, com Toei o Nikkatsu, van realitzar pel·lícules que van triomfar en els anys setanta i vuitanta. Exemple d’això són les sèries de pel·lícules Stray Cat Rock (野良猫ロック) i Terrifying Girls’ High School (恐怖女子高校).
Avui dia les sukeban formen part de la memòria cultural del Japó. Encara que els grups ja no existeixen com a tals, el seu llegat continua viu a través del cinema —amb títols com Sukeban Deka (スケバン刑事, 1987)—, el manga —Sukeban Deka (スケバン刑事, 1976–1982)— i la moda.
