Butō: la dansa japonesa nascuda al Japó de postguerra

El butō és una dansa japonesa contemporània sorgida al Japó de postguerra que explora la foscor, la memòria i els límits del cos humà. Nascut a finals dels anys cinquanta, aquest moviment artístic va trencar amb la tradició escènica japonesa i amb les influències occidentals per a crear un llenguatge radicalment nou.

Què és el butō? Orígens i evolució d’aquesta dansa japonesa

El butō (舞踏) —també escrit com butoh— neix a la fi dels anys cinquanta, en plena reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial. El Japó travessava una crisi profunda marcada pel desastre nuclear, la transformació social i la influència cultural occidental. En aquest context, el coreògraf Tatsumi Hijikata (土方巽) va començar a experimentar amb noves formes de moviment que trencaven amb la dansa tradicional japonesa, així com amb el ballet i la dansa moderna occidentals.

Al costat de Kazuo Ōno (大野一雄), tots dos van desenvolupar un llenguatge escènic radicalment diferent que més tard seria conegut com a ankoku butō (暗黒舞踏), que literalment significa “dansa de la foscor”. Aquest es va crear a partir de gestos físics toscos i hàbits irreverents, un atac directe al refinament i la subtilesa tan valorats en l’estètica japonesa.

Més que un estil fix, el butō és una exploració corporal profunda. Els seus intèrprets solen emprar moviments extremadament lents, postures tibants, gestos deformats o imatges inquietants. A través del cos, la dansa butō aborda temes com el sofriment, el desig, la mort, la memòria o els tabús socials. No busca la bellesa en el sentit clàssic, sinó que explora allò que incomoda o desestabilitza.

Encara que va sorgir en oposició als corrents dominants, el butō no és aliè al seu entorn cultural. Alguns artistes han incorporat influències del teatre tradicional japonès com el nō (能) o el kabuki (歌舞伎), però sempre des d’una reinterpretació lliure i contemporània.

La primera obra considerada pròpiament butō va ser Kinjiki (禁色), creada per Hijikata i inspirada en la novel·la homònima de Yukio Mishima (三島由紀夫). Aquesta explorava el tabú de l’homosexualitat i acabava amb un pollastre viu entre les cames del fill d’Ōno. La peça, estrenada el 1959 en un festival de dansa, va crear una forta polèmica en la seva estrena, amb Hijikata expulsat del festival i marcant un punt de ruptura en l’escena artística japonesa.

Projecció internacional del butō

Anys més tard, el 1977, el tàndem de Tatsumi Hijikata, a la direcció, i Kazuo Ōno, interpretant, portaria el butō a una dimensió més poètica i espiritual amb la seva magnífica obra La Argentina Shō (ラ・アルヘンチーナ頌). Inspirada en la ballarina Antonia Mercè —coneguda com “L’Argentina” —, es va convertir en una de les peces més emblemàtiques del gènere i va consolidar la projecció internacional del butō. Pots veure un petit fragment aquí.

Avui, més de mig segle després del seu naixement, el butō continua sent una de les expressions artístiques més singulars del Japó: una dansa que no busca agradar, sinó confrontar; que no pretén representar, sinó transformar el cos en un territori de memòria, foscor i revelació.

I la seva influència continua arribant a la cultura popular contemporània. La nova pel·lícula Frankenstein (2025), dirigida per Guillermo del Toro, ha tornat a situar el butō en el focus mediàtic. L’actor Jacob Elordi va explicar en entrevistes que, per a poder representar al seu personatge, un ser creat a partir de trossos de cadàvers, es va inspirar en el butō, en els seus moviments lents i les seves tensions corporals.