Wabisabi, la bellesa en la imperfecció

El wabisabi (侘び寂び) és una categoria estètica japonesa, amb fortes connexions amb la filosofia del budisme zen, que descriu una manera de veure el món i una estètica basada a trobar la bellesa en la imperfecció. Aquesta visió es manifesta en objectes quotidians i elements arquitectònics d’aspecte natural o rústic. És important destacar que no podem entendre el wabisabi com un simple estil de decoració japonès, sinó com una manera de percebre la vida: acceptar el cicle de naixement i decadència inherent a l’existència. Tot és efímer i sempre està en un procés de canvi, per la qual cosa la deterioració és inevitable.

El wabisabi combina la simplicitat del minimalisme amb la calidesa dels objectes que provenen de la naturalesa. Així, el natural és perfecte encara que estigui ple d’imperfeccions, i alhora, és efímer. Aquesta estètica es basa en tres idees clau, extretes de la naturalesa: simplicitat, naturalitat i imperfecció.

El terme wabi prové de l’arrel wa (和), que es refereix a l’harmonia, la tranquil·litat i l’equilibri. Està relacionat amb la filosofia zen, que advoca per una mentalitat de conformar-se amb poc i estar lliure de cobdícia. A més, està vinculat a l’esperit de la cerimònia del te. Murata Jukō (村田珠光, 1423–1502), considerat el fundador de la cerimònia del te japonesa, emfatitzava la simplicitat i l’ús d’utensilis locals i d’estils senzills en aquesta pràctica.

D’altra banda, sabi està relacionat amb la comprensió que la bellesa és efímera, i que la progressió natural del temps porta a la decadència i la degradació. També que l’essència d’una cosa apareix en la superfície amb el pas del temps.

Junts, wabi (harmonia) i sabi (decadència) al·ludeixen a la capacitat de trobar la bellesa en el defectuós i imperfecte.