Tanabata, el festival de les estrelles
Al Japó, el 7 de juliol se celebra el Tanabata (七夕), també conegut com el festival de les estrelles. En algunes regions com Sendai (仙台市), la celebració es duu a terme d’acord amb la data original de l’antic calendari lunisolar japonès, que cau un mes més tard, el 7 d’agost.
Segons la llegenda, la setena nit del setè mes és l’únic moment en què Orihime i Hikoboshi, dos amants convertits en estrelles, poden trobar-se. Orihime (織姫, la Princesa Teixidora), filla del déu Tentei (天帝, el Rei Celestial), era una teixidora molt diligent, per això, el seu pare la va casar amb Hikoboshi (彦星, també conegut com a Kengyuu, 牽牛), un ramader igual de treballador. Tanmateix, en gaudir tant de la seva vida junts, ambdós van acabar descuidant les seves respectives feines, així que Tentei els va separar, un a cada banda del riu Amanogawa (天の川, la Via Làctia). Només se’ls permet veure’s una vegada a l’any, la nit del 7 de juliol.
Durant l’estiu, les seves dues estrelles titil·len a cada banda de la Via Làctia: Vega és l’estrella d’Orihime, la més brillant de la constel·lació de la Lira, i Altair és l’estrella de Hikoboshi, la més brillant d’Aquila.
El Tanabata va arribar a terres japoneses el segle VIII des de la Xina, on es coneix com a Qi xi (七夕, la nit dels sets) i, originalment, la seva celebració coincidia amb la del Festival per la súplica de les habilitats (乞巧奠, Kikkōden). En aquest últim, es resava als déus per millorar les competències artesanals, com la cal·ligrafia o la costura. Amb el temps, les tradicions dels dos festivals es van acabar barrejant, junt amb les de l’Obon (celebració en honor als esperits dels ancestres), el qual va donar lloc al Tanabata modern.
Al principi, el nom del festival es pronunciava amb la lectura original dels caràcters 七夕 (shichiseki), per aquesta raó, es coneixia com a Shichiseki no sekku (七夕の節句), un dels Cinc festivals estacionals (五節句, Gosekku) que se celebraven a la cort imperial. Hi ha diverses teories que expliquen per què el festival es va acabar anomenant Tanabata. La més probable és que tingui a veure amb un ritu de purificació xintoista que se solia dur a terme en la mateixa època; en aquest, s’oferia als déus una peça de tela especial anomenada tanabata (棚機) per demanar bones collites i protecció contra els desastres naturals.
Segurament, la primera imatge que ens ve al cap quan pensem en el Tanabata són les tires de paper tanzaku (短冊) plenes de desitjos que pengen de les branques de bambú. L’origen d’aquest costum també és una mica confús, però es creu que està relacionat amb una pràctica aristocràtica que consistia a escriure poemes tanka (短歌) en fulles de morera. Aquesta pràctica es va adaptar als rituals del Kikkōden i, a les fulles, es van començar a escriure desitjos en forma de poesia. Al mateix temps, les decoracions del Tanabata van anar evolucionant, des de fils de color penjats a les branques de bambú a trossos de tela i, finalment, a tires de paper. Al període Edo (1603-1868), quan les celebracions es van estendre a la classe popular, la gent va començar a escriure els seus desitjos i aspiracions a les tires de paper.
Aquest dia, molts carrers i àrees del Japó brillen de colors gràcies als tanzaku plens de desitjos. Tothom, grans i petits, participen i no poden evitar somriure en passejar i veure els bambús adornats de color.
I tu, quin desig demanaràs?
