Les dones ama: les bussejadores del Japó
Les ama (海女) són bussejadores japoneses conegudes per practicar una forma tradicional de pesca submarina en apnea. Encara que també existeixen homes dedicats a aquest ofici —i en aquest cas s’escriu 海士, igualment llegit ama—, es tracta d’una activitat històricament molt vinculada a les dones.
L’origen d’aquesta tradició es remunta a fa milers d’anys. En la península de Shima s’han trobat restes de fa uns 3.000 anys relacionats amb la recol·lecció d’orelles de mar, encara que no sabem si els qui la practicaven eren homes o dones. També trobem referències als ama al Man’yōshū, l’antologia de poesia japonesa més antiga que es conserva.
Una tradició japonesa en perill
El seu número ha descendit moltíssim durant les últimes dècades. El 1956 es van comptabilitzar 17.611 ama en tot el Japó; el 2010 quedaven poc més de 2.000 i les estimacions més recents situen el seu número al voltant de 1.200. La concentració més gran es troba a Toba i Shima, en la prefectura de Mie. L’envelliment, la falta de relleu generacional i la disminució dels recursos marins fan que la continuïtat d’aquest ofici sigui cada vegada més difícil.
Les ama bussegen sense bombones ni cap altre aparell que els permeti respirar sota l’aigua. Depenent del tipus de pesca, poden treballar des de pocs metres de profunditat fins a superar els 10 metres, i algunes arriben fins i tot prop dels 20. Cada immersió sol durar menys d’un minut.
Avui dia utilitzen màscara de busseig, porten neoprè, cinturó de llast i, en algunes zones, aletes. La coneguda roba blanca de cotó de les ama, anomenada isogi (磯着), pertany sobretot a una etapa anterior i va començar a ser substituïda pel neoprè a partir de la dècada de 1950. Abans de la seva aparició, en algunes zones les bussejadores treballaven únicament amb una peça al voltant de la cintura.
Per a recollir algues i mol·luscos utilitzen diferents eines. El tanpo (タンポ) és una espècie de boia que els serveix per a descansar a la superfície i de la qual pot penjar el sukari (スカリ), una bossa de xarxa on guarden les captures. Per a desprendre els mol·luscos de les roques compten amb eines com l’isonomi (磯ノミ) o el kaginomi (カギノミ), i amb el sunbō (スンボウ) comproven si un exemplar aconsegueix la grandària mínima permesa.
Símbols i costums de les dones ama
Per a protegir-se dels perills de la mar, històricament les ama han recorregut també a diferents símbols. Dos dels més coneguts són el seiman (セーマン), amb forma d’estrella de cinc puntes, i el dōman (ドーマン), amb forma de reixeta. Es dibuixaven o brodaven a la seva roba i mocadors i fins i tot es gravaven en algunes eines.
Un altre element inconfusible de les ama és l’isobue (磯笛), el característic so semblant a una xiulada que produeixen en emergir i expulsar lentament l’aire per a recuperar la respiració.
Entre una sortida i una altra descansen a les amagoya (海女小屋), petites cabanyes pròximes a les zones de pesca on es canvien, mengen, conversen i s’escalfen al voltant del foc. Tradicionalment, també han estat un lloc on les ama més veteranes transmetien els seus coneixements a les més joves.
Avui algunes d’aquestes cabanyes reben turistes, que poden conèixer de prop la seva forma de vida i provar peix i marisc preparat per les pròpies ama. Una manera de donar a conèixer i ajudar a conservar una professió tradicional que cada vegada compta amb menys representants.
